En la Sala del Conclave, un únic nan, de barba marró i armadures lleugeres de cuir, jeia mirant la paret pensatiu.
El foc cremava.
Aquest nan era Lufatt Bromh, un montaraz del tres al quart. Va dedicar anys a treballar amb Grimthuriok, més el trist esdeveniment donaven lloc a molts dubtes; molt sobre el que reflexionar; molt per fer.
Va irrompre en la Sala el Gran General Hivern i amic de Lufatt, Thangrin Barbafuria. La seva barba vermella fulgurant havia estat tenyida de grisa...en honor a Bolgar.
Es va acostar. Es respirava en l'aire les llàgrimes que la raça nana no podia soltar pels ulls. Sense pronunciar paraula, va posar la seva mà sobre la musclera del montaraz, acariciant el cuir que havia vist lluitar a grimthuriok.
Lufatt va iniciar una trista conversa:
-Bolgar, Bhelia i Baradun han anat a Titangarde. I jo no. Quan em vaig veure, al costat del cos mort de Grimthuriok, em vaig agenollar. Vaig clamar als Titans enfurit; els vaig preguntar per què encara no, per què si els meus camarades gaudien ja de gerros de cervesa eternes, jo encara no. Els vaig cridar, els vaig clamar, els vaig preguntar i, desesperat, no obtenia resposta.
>>Em preguntava per què incansablement, cridava al cel, i els Titans van respondre:
Vaig mirar al cos del meu Senyor: Vaig veure el Tabardo del Conclave, les capes morades, tots els seus trofeus en el seu cinturó, i la seva barba noble reposant. Després vaig treure el cap pelvaig treure el cap pel riu, i aquí seguia el seu rifle, enfonsant-se lentament mentre deia: "Aviat, Lufatt; aviat em tindràs, però, persevera".
>>Només llavors vaig comprendre que els Titans m'havien assignat un paper que complir; el paper d'acabar el monument del que Bolgar va posar els fonaments forts i robusts, el de dur el Conclave on ell volia. I per això, Titans, us dono les gràcies; gràcies per concedir-me tal honor, que el meu cognom mai va somiar en el meu Honorable Llogaret de Loch modan.
>>Ara, sé el que he de fer, pitjor no sé com. No li tinc a ell, a Bolgar, per a instruir-me com sempre va fer, i crec que no li va donar temps a ensenyar-me tot el que necessito, encara que sempre va saber ell que arribaria aquest dia. I això, em preocupa...
Thangrin li va dedicar un somriure a Lufatt, i li va dir:
-Camarada, no estàs sol...
VERSIÓN EN CASTELLANO
El fuego ardía.
En la Sala del Cónclave, un único enano, de barba parda y armaduras ligeras de cuero, yacía mirando la pared pensativo.
El fuego ardía.
Ese enano era Lufatt Bromh, un montaraz del tres al cuarto. Dedicó años a trabajar con Grimthuriok, más el triste acontecimiento daban lugar a muchas dudas; mucho sobre lo que reflexionar; mucho por hacer.
Irrumpió en la Sala el Gran General Invierno y amigo de Lufatt, Thangrin Barbafuria. Su barba roja fulgurante había sido teñida de gris...en honor a Bolgar.
Se acercó. Se respiraba en el aire las lágrimas que la raza enana no podía soltar por los ojos. Sin pronunciar palabra, puso su mano sobre la hombrera del montaraz, acariciando el cuero que había visto luchar a Grimthuriok.
Lufatt inició una triste conversación:
-Bolgar, Bhelia y Baradun han ido a Titangarde. Y yo no. Cuando me vi, junto al cuerpo muerto de Grimthuriok, me arrodillé. Clamé a los Titanes enfurecido; les pregunté por qué aún no, por qué si mis camaradas gozaban ya de jarras de cerveza eternas, yo aún no. Les grité, les clamé, les pregunté y, desesperado, no obtenía respuesta.
>>Me preguntaba por qué incansablemente, gritaba al cielo, y los Titanes respondieron:
Miré al cuerpo de Mi Señor: Vi el Tabardo del Cónclave, las capas moradas, todos sus trofeos en su cinto, y su barba noble reposando. Luego me asomé al río, y ahí seguía su rifle, hundiéndose lentamente mientras decía: "Pronto, Lufatt; pronto me tendrás, pero, persevera".
>>Sólo entonces comprendí que los Titanes me habían asignado un papel que cumplir; el papel de terminar el monumento del que Bolgar puso los cimientos fuertes y recios, el de llevar el Cónclave donde ÉL quería. Y por eso, Titanes, os doy las gracsias; gracias por concederme tal honor, que mi apellido nunca soñó en mi Honorable Aldea de Loch Modan.
>>Ahora, sé lo que tengo que hacer, peor no sé cómo. No le tengo a él, a Bolgar, para instruirme como siempre hizo, y creo que no le dio tiempo a enseñarme todo lo que necesito, aunque siempre supo él que llegaría este día. Y eso, me preocupa...
Thangrin le dedicó una sonrisa a Lufatt, y le dijo:
-Camarada, no estás sólo...

No hay comentarios:
Publicar un comentario