El foc cremava.
En la Sala
del Conclave, un únic nan, de barba marró i armadures lleugeres de cuir, jeia mirant la
paret pensatiu.
El foc cremava.
Aquest nan era Lufatt Bromh, un montaraz
del tres a
l quart. Va dedicar anys a treballar amb Grimthuriok, més
el trist esdeveniment donaven lloc a molts dubtes; molt sobre el que
reflexionar; molt
per fer.
Va irrompre en la Sala
el Gran General
Hivern i amic
de Lufatt, Thangrin Barbafuria
. La seva barba vermella fulgurant havia estat tenyida de grisa...en honor a Bolgar
.
Es va acostar. Es respirava en l'aire les
llàgrimes que la
raça nana no podia soltar pels ulls
. Sense pronunciar paraula, va posar la seva mà sobre la
musclera del montaraz
, acariciant el cuir que
havia vist
lluitar a grimthuriok.
Lufatt va iniciar una
trista conversa:
-Bolgar, Bhelia i Baradun
han anat a Titangarde
. I jo no. Quan em vaig veure, al costat del cos mort
de Grimthuriok
, em vaig agenollar. Vaig clamar als Titans
enfurit; els vaig preguntar per què
encara no, per què
si els meus camarades gaudien ja de gerros de cervesa eternes, jo
encara no. Els vaig cridar, els vaig clamar, els vaig preguntar i,
desesperat, no obtenia resposta.
>>Em preguntava per què
incansablement, cridava al cel, i els Titans
van respondre:
Vaig mirar al cos del meu Senyor: Vaig veure el Tabardo
del Conclave, les capes morades, tots
els seus trofeus en el seu cinturó
, i la seva barba noble
reposant. Després vaig treure el cap pelvaig treure el cap pel riu
, i aquí seguia el seu rifle
, enfonsant-se lentament mentre
deia: "Aviat, Lufatt; aviat
em tindràs, però, persevera
".
>>Només llavors
vaig comprendre que els Titans
m'havien assignat un paper que
complir; el paper d'acabar el monument del que Bolgar
va posar els
fonaments forts i robusts, el de dur el Conclave on ell volia. I per això, Titans
, us dono les gràcies
; gràcies per concedir-me tal
honor, que
el meu cognom
mai va somiar en el meu Honorable Llogaret de Loch modan
.
>>Ara, sé el que
he de fer, pitjor
no sé
com. No li tinc a ell, a Bolgar
, per
a instruir-me com
sempre va fer, i crec que
no li va donar temps a ensenyar-me tot el que
necessito, encara que sempre va saber ell que
arribaria aquest
dia. I això, em preocupa...
Thangrin li va dedicar un
somriure a Lufatt
, i li va dir:
-Camarada, no estàs sol...
VERSIÓN EN CASTELLANO
El fuego ardía.
En la Sala del Cónclave, un único enano, de barba parda y armaduras ligeras de cuero, yacía mirando la pared pensativo.
El fuego ardía.
Ese
enano era Lufatt Bromh, un montaraz del tres al cuarto. Dedicó años a
trabajar con Grimthuriok, más el triste acontecimiento daban lugar a
muchas dudas; mucho sobre lo que reflexionar; mucho por hacer.
Irrumpió
en la Sala el Gran General Invierno y amigo de Lufatt, Thangrin
Barbafuria. Su barba roja fulgurante había sido teñida de gris...en
honor a Bolgar.
Se acercó. Se respiraba en el aire las lágrimas
que la raza enana no podía soltar por los ojos. Sin pronunciar palabra,
puso su mano sobre la hombrera del montaraz, acariciando el cuero que
había visto luchar a Grimthuriok.
Lufatt inició una triste conversación:
-Bolgar,
Bhelia y Baradun han ido a Titangarde. Y yo no. Cuando me vi, junto al
cuerpo muerto de Grimthuriok, me arrodillé. Clamé a los Titanes
enfurecido; les pregunté por qué aún no, por qué si mis camaradas
gozaban ya de jarras de cerveza eternas, yo aún no. Les grité, les
clamé, les pregunté y, desesperado, no obtenía respuesta.
>>Me preguntaba por qué incansablemente, gritaba al cielo, y los Titanes respondieron:
Miré
al cuerpo de Mi Señor: Vi el Tabardo del Cónclave, las capas moradas,
todos sus trofeos en su cinto, y su barba noble reposando. Luego me
asomé al río, y ahí seguía su rifle, hundiéndose lentamente mientras
decía: "Pronto, Lufatt; pronto me tendrás, pero, persevera".
>>Sólo
entonces comprendí que los Titanes me habían asignado un papel que
cumplir; el papel de terminar el monumento del que Bolgar puso los
cimientos fuertes y recios, el de llevar el Cónclave donde ÉL quería. Y
por eso, Titanes, os doy las gracsias; gracias por concederme tal honor,
que mi apellido nunca soñó en mi Honorable Aldea de Loch Modan.
>>Ahora,
sé lo que tengo que hacer, peor no sé cómo. No le tengo a él, a Bolgar,
para instruirme como siempre hizo, y creo que no le dio tiempo a
enseñarme todo lo que necesito, aunque siempre supo él que llegaría este
día. Y eso, me preocupa...
Thangrin le dedicó una sonrisa a Lufatt, y le dijo:
-Camarada, no estás sólo...