domingo, 15 de abril de 2012

La Gran Pèrdua de Bolgar / La Gran Pérdida de Bolgar

El meu nom em va preguntar un guàrdia, solament li vaig dir Olfang i veient que no diria gens més vaig passar a la Sala Mística, allí es celebrava la mort d'un gran nan Bolgar. No ho vaig conèixer, però els llibres si, les runes encara canten el seu nom en les biblioteques i xisclen en el Pont Thandol. Va penjar el seu rifle al muscle, i amb dues mans va donar un tall en el sòl on la gent deia que va viure Bolgar, per a Olfang, Bhelia, Bolgar Thangrin, Lufatt, Hrafn, són noms que alguns encara viuen, altres en Titangarde beuen i ens vigilen, per ells vaig jurar davant la casa de Bolgar i els Titans de testimonis que les meves mans mai empunyarien un arma que no fos nana, destrals i rifles serien les meves armes, ni espases ni arcs gosés empunyar.


Així Olfang vessant gotes de sang i runes de jurament, va marxar d'aquell lloc i muntant en el seu carner amb Thalos el seu llop seguint-li va tornar als Aiguamolls per a lluitar per Magni, els nans i per la memòria dels quals avui, habiten en Titangarde.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Mi nombre me pregunto un guardia, solo le dije Olfang y viendo que no diría nada más pase a la Sala Mística, allí se celebraba la muerte de un gran enano Bolgar. No lo conocí, pero los libros si, las runas aún cantan su nombre en las bibliotecas y chillan en el Puente Thandol.
Colgó su rifle al hombro, y con ambas manos dio un tajo en el suelo donde la gente decía que vivió Bolgar, para Olfang, Bhelia, Bolgar, Thangrin, Lufatt, Hrafn, son nombres que algunos aún viven, otros en Titangarde beben y nos vigilan, por ellos juré ante la casa de Bolgar y los Titanes de testigos que mis manos jamás empuñarían un arma que no fuese enana, hachas y rifles serian mis armas, ni espadas ni arcos osare empuñar.

Así Olfang derramando gotas de sangre y runas de juramento, marcho de aquel lugar y montando en su carnero con Thalos su lobo siguiéndole volvió a Los Humedales para luchar por Magni, los enanos y por la memoria de los que hoy, habitan en Titangarde.

sábado, 14 de abril de 2012

La Gran Pèrdua de Bolgar / La Gran Pérdida de Bolgar

El foc cremava.

En la Sala del Conclave, un únic nan, de barba marró i armadures lleugeres de cuir, jeia mirant la paret pensatiu.

 El foc cremava.

Aquest nan era Lufatt Bromh, un montaraz del tres al quart. Va dedicar anys a treballar amb Grimthuriok, més el trist esdeveniment donaven lloc a molts dubtes; molt sobre el que reflexionar; molt per fer.

Va irrompre en la Sala el Gran General Hivern i amic de Lufatt, Thangrin Barbafuria. La seva barba vermella fulgurant havia estat tenyida de grisa...en honor a Bolgar.

Es va acostar. Es respirava en l'aire les llàgrimes que la raça nana no podia soltar pels ulls. Sense pronunciar paraula, va posar la seva mà sobre la musclera del montaraz, acariciant el cuir que havia vist lluitar a grimthuriok.

Lufatt va iniciar una trista conversa:

-Bolgar, Bhelia i Baradun han anat a Titangarde. I jo no. Quan em vaig veure, al costat del cos mort de Grimthuriok, em vaig agenollar. Vaig clamar als Titans enfurit; els vaig preguntar per què encara no, per què si els meus camarades gaudien ja de gerros de cervesa eternes, jo encara no. Els vaig cridar, els vaig clamar, els vaig preguntar i, desesperat, no obtenia resposta.

>>Em preguntava per què incansablement, cridava al cel, i els Titans van respondre:

Vaig mirar al cos del meu Senyor: Vaig veure el Tabardo del Conclave, les capes morades, tots els seus trofeus en el seu cinturó, i la seva barba noble reposant. Després vaig treure el cap pelvaig treure el cap pel riu, i aquí seguia el seu rifle, enfonsant-se lentament mentre deia: "Aviat, Lufatt; aviat em tindràs, però, persevera".



>>Només llavors vaig comprendre que els Titans m'havien assignat un paper que complir; el paper d'acabar el monument del que Bolgar va posar els fonaments forts i robusts, el de dur el Conclave on ell volia. I per això, Titans, us dono les gràcies; gràcies per concedir-me tal honor, que el meu cognom mai va somiar en el meu Honorable Llogaret de Loch modan.



>>Ara, sé el que he de fer, pitjor no sé com. No li tinc a ell, a Bolgar, per a instruir-me com sempre va fer, i crec que no li va donar temps a ensenyar-me tot el que necessito, encara que sempre va saber ell que arribaria aquest dia. I això, em preocupa...



Thangrin li va dedicar un somriure a Lufatt, i li va dir:



-Camarada, no estàs sol...






VERSIÓN EN CASTELLANO


El fuego ardía.

En la Sala del Cónclave, un único enano, de barba parda y armaduras ligeras de cuero, yacía mirando la pared pensativo.

El fuego ardía.

Ese enano era Lufatt Bromh, un montaraz del tres al cuarto. Dedicó años a trabajar con Grimthuriok, más el triste acontecimiento daban lugar a muchas dudas; mucho sobre lo que reflexionar; mucho por hacer.

Irrumpió en la Sala el Gran General Invierno y amigo de Lufatt, Thangrin Barbafuria. Su barba roja fulgurante había sido teñida de gris...en honor a Bolgar.

Se acercó. Se respiraba en el aire las lágrimas que la raza enana no podía soltar por los ojos. Sin pronunciar palabra, puso su mano sobre la hombrera del montaraz, acariciando el cuero que había visto luchar a Grimthuriok.

Lufatt inició una triste conversación:

-Bolgar, Bhelia y Baradun han ido a Titangarde. Y yo no. Cuando me vi, junto al cuerpo muerto de Grimthuriok, me arrodillé. Clamé a los Titanes enfurecido; les pregunté por qué aún no, por qué si mis camaradas gozaban ya de jarras de cerveza eternas, yo aún no. Les grité, les clamé, les pregunté y, desesperado, no obtenía respuesta.

>>Me preguntaba por qué incansablemente, gritaba al cielo, y los Titanes respondieron:
Miré al cuerpo de Mi Señor: Vi el Tabardo del Cónclave, las capas moradas, todos sus trofeos en su cinto, y su barba noble reposando. Luego me asomé al río, y ahí seguía su rifle, hundiéndose lentamente mientras decía: "Pronto, Lufatt; pronto me tendrás, pero, persevera".

>>Sólo entonces comprendí que los Titanes me habían asignado un papel que cumplir; el papel de terminar el monumento del que Bolgar puso los cimientos fuertes y recios, el de llevar el Cónclave donde ÉL quería. Y por eso, Titanes, os doy las gracsias; gracias por concederme tal honor, que mi apellido nunca soñó en mi Honorable Aldea de Loch Modan.

>>Ahora, sé lo que tengo que hacer, peor no sé cómo. No le tengo a él, a Bolgar, para instruirme como siempre hizo, y creo que no le dio tiempo a enseñarme todo lo que necesito, aunque siempre supo él que llegaría este día. Y eso, me preocupa...

Thangrin le dedicó una sonrisa a Lufatt, y le dijo:

-Camarada, no estás sólo...